AMB LA PINÇA AL NAS

  

Des del 27 de setembre aparentment hi ha hagut  dues posicions irreconciliables. Una la de la presidència d’Artur Mas per part de Junts pel Si.  Una posició que defensava tota la candidatura encara que tots sabem que era el cavall de batalla de CDC.

Per un altre  cantó es troba la CUP presonera de les seves paraules on en tota la campanya electoral quan va dir que no investiria Mas.

Una candidatura la de Junts pel Si que va posar un cap de llista que no era el presidenciable i on el que anava el quart si que ho era. Amb un quart de la llista que només fa un any proposava ser el darrer d’una hipotètica llista unitària. Una llista que aniria l’últim però que en cap moment va aclarir si també hagués estat el presidenciable. Un presidenciable que també va firmar que no seria un obstacle per al procés.  

Per un altre cantó tenim una Esquerra Republicana on en les seves declaracions donava com a presidenciable el senyor Artur Mas però que en la boca petita hagués acceptat candidats alternatius de consens però que mai es va voler mullar-se en públic.

Una Esquerra que hauria pogut fer un paper d’àrbitre i que no ha volgut fer ja que aquesta equidistància li podria donar punts davant una  nova convocatòria electoral.

I per l’altra una CDC que malgrat perdre força elecció rere elecció s’agafa al tòtem d’Artur Mas. 

Sabem que la jugada perfecte per a tots era uns acords mínimament acceptables per a les dues parts amb un president de consens  donant-li  un paper rellevant a la figura d’Artur Mas en el govern per tal de preservar el suport social d’aquelles capes de la societat inscrites en l’entorn convergent.

Dir que la CUP no volgués en Artur Mas com a president no era per una mania particular a aquesta persona sinó perquè creia que la seva figura no era la ideal com el candidat per aconseguir fer eixamplar la base social a la causa republicana catalana  Eixamplament que tothom reconeix que és absolutament necessari.

En lloc d’això ha estat un acord molt per sota del que proposava la CUP i on la figura d’Artur Mas ha estat innegociable.

Fruit d’això han aconseguit visualitzar mediàticament a la CUP  com a l’única responsable  d’una hipotètica aturada del procés.

I com a efecte col.lateral tensionar a la CUP on no ha sabut treure’s de sobre d’una forma prou intel·ligent aquesta pressió aconseguint que els contrincants polítics erosionessin un projecte polític de transformació social rupturista i de futur.

A partir d’aquí el  resultat de la votació de l'assemblea d’aquest diumenge posarà a la CUP com els dolents de la pel·lícula on seran els que no han complert amb una promesa electoral o aquells que no han complert que  no posarien fre al camí cap a la República Catalana.

En qualsevol cas i davant aquest atzucac estem amb allò del “guatemala” o el guatepeor”. Guatemala  és investir un president que no eixampla la base social amb un acord bastant deficitari i per l’altre “guatepeor” trobar-nos en unes noves eleccions en un resultat incert  tornant amb una lògica autonomista i on ningú ens garanteix que el projecte republicà català sumi més adhesions.

En qualsevol cas els resultats  de les eleccions espanyoles han donat un resultat que podria reafirmar que l’eixamplament a la causa republicana catalana és possible.

Gran part del votants de la òrbita d’Iniciativa-Podem-En comú el que reclamen és un canvi de paradigma social i que molts d'ells  l’àmbit territorial no ha de ser un destorb. Una transformació social que veient els resultats de les espanyoles això no serà possible a nivell de l’Estat Espanyol.

Aquesta conclusió la precipitaria un acord Junts pel Si-CUP on faria moure peça a l’estat en la línia d’un pacte per anar a un govern de  “salvación nacional” de PP-PSOE-Ciudadanos per a salvaguardar la integritat del Reino d’Espanya i així fer que res no canvïi.

Aquí es demostraria que el  canvi social no és factible per la via espanyola autodeterminista de Podemos  i l’única possible és a través de la creació de la República Catalana.

En qualsevol cas un vot afirmatiu per aquest diumenge seria un vot estratègic i amb la pinça al nas ja que entenc que l’acord no ha estat resultat d’un “win” “win” sinó d’un “ho agafes o ho deixes”.

CANDIDATURES FANTASMES I ALTRES ESPECTRES. ÈTICA I ESTÈTICA EN LA POLÍTICA

Un dels temes estrelles d’aquestes eleccions municipals han estat les candidatures fantasmes. Candidatures compostes per persones que no viuen en els pobles que es presenten.

Candidatures on els  grans partits intenten arreplegar  quatre  vots  per aconseguir   algun  conseller comarcal més o alguna subvenció.

Una pràctica utilitzada de fa temps  pel Partit Popular i que aquest any s’hi ha afegit el PSC a causa de la davallada de militants.

A de quedar clar que la normativa això ho permet, per tant no és un debat de tipus legalista,  dit això és legítim presentar-se en aquestes circumstàncies?

Segons el diccionari defineix com a legítim allò conforme a les lleis o al dret per tant aquesta condició es compleix altre cosa és si entrem amb el camp de l’ètica  o millor dit de l’estètica.

A Sant Cebrià tenim candidatures fantasmes?

El  cas que compleix  el requisit de candidatura fantasma,  és sense cap mena de dubte la candidatura del PP amb el seu cap de llista amb residència a El Masnou sense  cap propietat en el  nostre municipi.

Un altre cas seria els autoanomenats  Veïns. Una candidatura on els primers llocs de la llista són persones que ni viuen habitualment ni estan empadronats en el poble, això si, a diferència del Partit Popular aquest si tenen propietats en el municipi en aquest cas en qualitat de segones residències.

Podem entendre que una persona o persones vulguin protegir els seus interessos en aquest cas  una segona residència? És evident que si. La millor manera és presentant-se en unes eleccions municipals? Pot ser si, però el poble li interessa aquest perfil de polítics?

El poble com a tal li interessa tenir polítics o si volem dir-ho gestors de la política municipal que  governin no  només per a defensar allò que és seu sinó a més trepitjar de dilluns a diumenge  la seva escola, de la seva llar d’infants, els seus carrers, les seves entitats culturals, esportives, atendre les necessitats del dia dia dels seus habitants i si fa  falta córrer per atendre els nostre veïns en situacions  d’emergència, recordem les nevades de fa uns anys.

Una implicació que a més hauria d’estar lligada a conèixer el seu teixit associatiu.

Tot això donaria com a conclusió que per evitar aquest tipus de candidatures cal un canvi de la legislació a l’igual que es va caminar cap a  la paritat en la participació de dones i homes a les eleccions és del tot necessari que les candidatures especialment les municipals estiguin compostes  per  persones   que  estiguin al  dia a dia en els pobles  i coneguin els problemes reals de la població.

Mentre això no sigui així continuarem tenim candidatures fantasmes o altres espectres.

LES CANDIDATURES MUNICIPALS DEL NO SE / NO CONTESTO

LES CANDIDATURES MUNICIPALS DEL NO SE / NO CONTESTO

En les eleccions municipals una de les característiques és el sorgiment de candidatures on presumptament no hi ha cap ideologia on es vol diferènciar amb aquells amb “idees” poítiques a aquells  que són asèptics en teoria políticament parlant.

A partir d’aquí em sorgeixen diferents dubtes de tipus existencial, els de ni de dretes ni d’esquerres aposten per exemple per la gestió pública o preferirien externalitzar i privatitzar serveis? o els que diuen que no són polítics i es presenten a unes eleccions municipals no es presenten a unes eleccions de caire polític? O els que declaren uns ideals polítics deixen de tenir la categoria de veí i passen a un estatus diferent?

No ens enganyem discursos d’aquest tipus no amaguen una manca d’ideologia sinó un tacticisme de caire electoralista per intentar captar votants de tots tipus d’ideologia o simplement  aprofitar el descrèdit de la política.

En qualsevol cas aquest discurs apoliticista  s'alimenta  del descrèdit d'unes  elits  polítiques amb uns polítics que han estat els responsables de l’actual  crisi. Una crisi que no és tal sinó una veritable estafa on mentre s’han rescatat als bancs s’ha deixat milers de famílies al carrers. Un crítica que evidentment comparteixo

 L’altre discurs també és el clàssic  que es presenten a una eleccions per a fer una bona gestió municipal, com si els que tenen ideals polítics no fan gestió. Si fos això ja no caldria eleccions aquesta funció la podria fer una gestoria, però la gestoria hauria de prendre decisions polítiques per exemple si l’aigua s'ha  de  “gestionar” per  una multinacional com SOREA o que el poble recuperi la seva “gestió”, o si la llar d’infants sigui de titularitat pública o la subcontractem a una  empresa privada o si cedim l’escola per a fer un acte democràtic com votar malgrat que hi hagi un estat que et digui que no es pot fer.

Tots i totes ens faríem trampes si diem que des dels ajuntaments no es fa política perquè se'n fa i de la més propera a la ciutadania. 

Voldria recordar tota aquella gent que per les seves idees polítiques han sofert exili, tortures i fins i tot la mort.  Persones que simplement lluitaven per uns ideals. Uns ideals en forma de justícia social o per a la llibertat d’un poble .

Reivindico la utopia de la política que lluita per una societat més justa. La utopia dels valents que dia dia s’afronten al poder dels intocables.