diumenge, 30 de desembre del 2012

QUAN LA POLÍTICA ESDEBÉ BRUTÍCIA




Un gran marxista com va ser Grauxo Marx va dir la següent frase La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar els remeis equivocats doncs aquest la manera de resumir l’actuació del nostre alcalde de Sant Cebrià el senyor Pere Vega.

No cal recordar la situació en que estem sotmesos els Països Catalans amb  3 milions de persones a la pobresa, 1,7 de milions de persones a l’atur, 150.000 desnonades en els darrers 5 anys,  190.000 persones passant gana a Catalunya segons la Creu Roja i 11.000 persones pobres preses els corruptes estan pel carrer.

Una situació gravíssima on s’està demanant un sacrifici a les classes populars mentre rescatem els bancs i els polítics professionals continuen amb uns privilegis pràcticament intactes.

Contra tot això hi ha la bona gent que pensem que des de la política de base, la quotidianitat  i la cooperació entre les persones de bona fe podem canviar la nostra realitat personal i col·lectiva.

Intentem fer entendre que  la política en si no és ni bona ni dolenta sinó l’ús que se’n fa. Un us que si es fa amb valentia i amb una ciutadania al costat pot donar els seus fruits, un clar exemple seria Islàndia o Bolívia.

Per l’altre cantó tenim la mala política que s’atreveix amb els dèbils i indulta als defraudadors.

Una d’aquesta accions de la mala política ha  estat la supressió de l’anomenada paga extraordinària de Nadal per a tot el sector públic. Cal dir que aquesta és una de tantes mesures que castiga tot el sector públic amb conseqüències en tota la societat.

També aquest sistema polític sembla que busca l’autodestrucció quan en la mateixa llei que prohibia el pagament d’aquesta paga eximia a polítics de tal sacrifici perpetuant un estatus de casta política. Una mesura més per perpetuar l’anomenada partitocràcia instal·lada en un privilegis intocables.

Malgrat això gran part d’alcaldes del nostre país no han volgut seguir aquest exemple i unes vegades forçats i altres de forma voluntària han renunciat a aquest cobrament equiparant-se al sacrifici forçat de la resta de treballadores públiques.

En el cas de Sant Cebrià ha estat en principi el primer cas.  El passat 29 de novembre el ple municipal va aprovar una moció de la CUP per la qual  l’alcalde no cobraria la paga extra i que la partida es destinaria a serveis socials de l’ajuntament per tal donar exemple en un context de desafecció cap a la classe política .

Doncs fa pocs dies  hem tingut la confirmació per boca del mateix alcalde que allò que es va decidir en Ple Municipal quedava en paper mullat.

El nostre alcalde ha decidit tirar pel dret i cobra-se la paga argumentant que la moció no estava ben plantejada i adduint un cert defecte de forma  per no tenir que complir l’acord municipal.

Sense entrar en un debat legalista, el fet és que la majoria de regidores i regidors van prendre una decisió i un vot i li agradi o no  tenia que complir si més no per legitimitat democràtica.

A partir d’aquí se’ns obren diferents interrogants...de què serveix un sistema democràtic quan es vulnera un acord d’un ple municipal?

Perquè la població ha d’assumir depèn de quines decisions quan els responsables polítics no accepten el joc democràtic?

Aquest  menyspreu el sistema democràtic crea un precedent inquietant a l’hora de desobeir la voluntat popular.

Davant d'això de corruptes, d’aprofitats i de personatges que només es miren el seu melic la nostra resposta no pot ser altre que el menyspreu, la denúncia, la desobediència  i la  mobilització davant d’una classe política insensible al patiment i ancorada en uns privilegis impossibles d’entendre per una societat que està en caiguda lliure.

Visca la terra! Mori el mal govern!

dilluns, 27 d’agost del 2012


CAL QUE VEIEM  MÉS ENLLÀ DEL NOSTRE MELIC.

El debat que està havent aquest dies sobre si la CUP havia d’anar o no a la manifestació de l'ANC és un debat segur que a mig termini ens farà madurar, o això espero.

Pel que fa a arguments a favor per anar a una com per anar a l’altra en podem trobar un munt però entenc que aquest no és el tema. Crec que s’hauria pogut trobar un punt d’entesa que satisfés a totes les sensibilitats però això no ha estat possible.

Per una part hi hagut l'argument  que l’alliberament nacional sempre a d’anar lligat amb l’alliberament social i per això que no podem anar amb aquells que podem considerar-los revisionistes, convergents rebotats, en definitiva aquells que defensen l'actual  status quo social.


I per dir-ho  alguna manera, l’altre part, que s’hauria d’haver treballar més algun tipus d’entesa amb l’ANC. Mai no s’ha negat les dues potes de la nostra lluita. Més jo diria en aquest animal que és l’esquerra independentista no només té dues potes sinó d’altres d’igual importància com la defensa del territori, la lluita antipatriarcal, el respecte a les llibertats individuals etc. En definitiva un model de societat centrat en l’ésser humà com a valor central en contraposició del capitalisme centrat  amb la cobdícia,  el guany com a valor absolut, etc.

Com podem conjugar aquest valors i al mateix temps reconèixer que moviments com l’ANC o el 15M tenen la seva importància? és tant fàcil com estar. Estar on es faci bullir l’olla.

Podem estar d’acord que certs plantejaments no estarem d’acord però tampoc no podem tatxar-los tots de revisionistes.  La manera de corregir o intentar incidir en els nostres plantejaments és estar on hi ha moviment, o això no és també Unitat Popular?

Per altre banda qui fa 40 anys que lluita per la independència? L’Esquerra independentista. Qui som els hereus dels independentistes que sortien al carrer els anys 80 quan érem quatre gats?   I ara quan sembla que hi ha una majoria social que està per la independència encara que sigui en el Principat,  i per tant, en certa manera podríem recollir  fruits de tants anys de lluita, ens erigim com l’autèntica i irreductible  vanguarda  que no vol que se la confongui ni barregi amb ésser polítics sense puresa ideològica o titllats de dretans.

Fem més memòria. Tot això de l’ANC no ha sorgit del no res sinó que ha estat un procés que curiosament el seu bressol va ser una CUP local en aquest cas Arenys de Munt. El 13 de setembre d’aquest any farà 3 anys de la primera consulta popular per la independència. Consulta que va donar peu a que un munt de municipis s’adherissin a aquesta iniciativa. Un fet que va posar en escac tot un Estat Espanyol i ser primeres planes a la premsa internacional. Per donar seguiment a aquesta iniciativa va sorgir l’ANC, un moviment amb moltes mancances com una poca implicació al fet territorial dels Països Catalans ni a qüestionar el model social. Però l’esquerra independentista no és en certa manera responsable que els nostres  plantejaments no hi siguin presents a l’ANC atès que encara que hi ha gent de l’EI majoritàriament no és l’opció predominant?

En definitiva és molt fàcil dir que nosaltres tenim la puresa ideològica i quedar-nos molts satisfets de la nostra integritat.

Potser si que serà la posició que segueix certa coherència  però des del meu punt de vista no és la més intel·ligent políticament parlant.

Crec que allò més intel·ligent  hauria estat que l’EI fos  present a la manifestació de l’ANC amb la nostra pancarta i amb els nostres plantejaments de caire social i rupturistes tal i com ja vàrem fer el 10J. Entenc que això no seria renunciar a res ens el contrari.

En lloc de nosaltres qui farà el paper a la manifestació de l’ANC dels “socialment” conscienciats seran Iniciativa per Catalunya quan,  que jo sàpiga, encara oficialment es defineixen com federalistes i quan algunes de les seves polítiques "socials"  deixen molt que desitjar., sinó que els hi preguntin a Parcs i Jardins de Barcelona.

En definitiva  ens cal reflexió i aprendre tants dels nostres encerts com dels nostres errors. Estic segur que ho farem

Salut!

divendres, 6 d’abril del 2012

1992, memòria antídot


1992, memòria antídot

Teníem a penes 17 anys i sortíem cofois, a les portes d'unes vacances sempre anhelades, dels barracons del 3r de BUP. Estiu 1992. Vila de Gràcia. Països Catalans. De sobte, com estroncant-ho tot, van irrompre remors d'encaputxats oficials i veïns detinguts al barri, engolits en una negra nit que érem incapaços de desxifrar. Coral i estiu romput, no enteníem gairebé res. D'unes nits, totes les pors i remors insondables que al cap de 120 hores inacabables referien cops, hematomes, bosses de plàstic asfixiants, simulacres d'execucions i ordres d'empresonament. I encara més detencions.
De cop, l'estiu del '92 va ser olímpicament policial i es va tocar de tricornis, tacant-se del tot amb Federico Garcia Lorca: "tienen, por eso no lloran, / de plomo las calaveras / con el alma de charol / vienen por la carretera". Allà, en aquella cruïlla de desconcert juvenil i punt de noretorn col·lectiu enmig d'un pati d'institut, vam descobrir de cop el país que no érem, la història silenciada amagada i la memòria negada d'on veníem. La crueltat del moll de l'ós de l'estat. Convivint amb la (ir)realitat i la violència institucional, vam desvetllar-nos, xarop de canya, a través d'obligades lliçons accelerades, quasi inassumibles, sobre estats policíacs, ràzzies i inquisicions modernes.
Clar. L'estiu del 1992 ja no va poder ser un estiu normal. Alcalá Meco, Audiència Nacional, tortura o impunitat es van incorporar de sobte al nostre vocabulari i la nostra quotidianeitat. Impunitat promptement certificada, aquell mateix octubre, a la caserna de la Travessera de Gràcia, quan condecoraven els agents de la Guàrdia Civil que van participar a l'operatiu. D'aleshores ençà, la impunitat ha perdurat, però no pas l'oblit, malgrat el tel de silenci que la planificació política de l'amnèsia pretén imposar-nos.
Moltes vegades hi penso. Que va ser en aquella escletxa, en aquella disrupció, on se'ns va trencar i vam desaprendre la falsa normalitat que encara avui es reprodueix quotidianament. Encara avui: quan allò que va passar -que els Jocs Olímpics van arrencar amb la pitjor operació repressiva contra l'independentisme català- es nega encara. I tot i així el temps és un jutge sever i posa cadascú el seu lloc: Roldan va acabar com va acabar -empresonat per lladre i per mentider-, Corcuera va acabar sent jutjat pel cas 'Fons Reservats' d'Interior, Narcís Serra va dimitir per les escoltes il·legals del CESID i Vera va ser condemnat i indultat pels GAL. Ells comandaven aquell operatiu repressiu.
Per contra i malgrat tot, d'aquell horror -negat, silenciat, banalitzat- vam aprendre noms i mots. Sediments de dignitat que encara avui ens acompanyen i ens han fet créixer per dins i donar-nos per fora: en Joan, en Marcel, en Ramon, per dir només uns pocs. Per ells i per la memòria d'un país matxucat, vaig trigar mil·lèsima de segon en decidir el gest col·lectiu d'aportar quelcom quan vaig saber de la iniciativa de llibertat.cat d'impulsar el documental "Operación Garzón". Va ser ben fàcil. Una aportació mínima, retorn ridícul i incomparable amb tot el que hem rebut d'ells.
No cal dir que la recent campanya de cínic suport al jutge Baltasar Garzón, revestida de fals progressisme i reconvertint-lo en màrtir de la causa de la memòria, em va desanimar i alhora animar encara més a posar un granet de sorra en aquest projecte imprescindible. La impostura cal desmuntar-la sempre. I els independentistes catalans torturats el 1992 van ser els primers en fer-ho, en desballestar el mite Garzón, després d'una llarga lluita que el 2004 va rebre fruits al Tribunal Europeu de Drets Humans. Allà on es va condemnar el sistèmic esbiaix garzonita de 'mirar a una altra banda'.
Síntesi i constant històrica -a l'Amèrica Llatina, a Guantànamo o a les casernes de la Guàrdia Civil-, el botxí mai suporta la mirada del torturat, del colpejat, de l'humiliat. I la veu inexpugnable d'aquells que el van patir espera sempre el moment per fer caure el teatre del cartró-pedra de la història oficial. Sempre som temps al temps i el moment està arribant. Ho escrigué Walter Benjamin: només la memòria rescabala.
Motiu pel qual concorre una darrera reflexió i una responsabilitat compartida i col·lectiva. La més fonamental de les solidaritats va activar-se aleshores amb les víctimes negades del terrorisme d'Estat. Solidaritat que es reactiva avui, a través d'aquest projecte, per alenar una complicitat inclaudicable: el suport a les persones que mai tenen el dret a no creure's allò que 'mai passa'. Perquè allò que 'mai passa' els va passar a ells.
I, sí, clar, és ben cert. Aleshores només teníem 17 anys i cursàvem batxillerat a les palpentes. Però és avui, ara i aquí i 20 anys després, quan entenem per fi que la memòria documental -també audiovisual- és l’única que és capaç de deixar oberts els expedients que el poder vol tancar com si no hagués passat res. La nostra memòria. L'únic antídot contra la tortura de tots els temps.
David Fernández, periodista