AMB LA PINÇA AL NAS

  

Des del 27 de setembre aparentment hi ha hagut  dues posicions irreconciliables. Una la de la presidència d’Artur Mas per part de Junts pel Si.  Una posició que defensava tota la candidatura encara que tots sabem que era el cavall de batalla de CDC.

Per un altre  cantó es troba la CUP presonera de les seves paraules on en tota la campanya electoral quan va dir que no investiria Mas.

Una candidatura la de Junts pel Si que va posar un cap de llista que no era el presidenciable i on el que anava el quart si que ho era. Amb un quart de la llista que només fa un any proposava ser el darrer d’una hipotètica llista unitària. Una llista que aniria l’últim però que en cap moment va aclarir si també hagués estat el presidenciable. Un presidenciable que també va firmar que no seria un obstacle per al procés.  

Per un altre cantó tenim una Esquerra Republicana on en les seves declaracions donava com a presidenciable el senyor Artur Mas però que en la boca petita hagués acceptat candidats alternatius de consens però que mai es va voler mullar-se en públic.

Una Esquerra que hauria pogut fer un paper d’àrbitre i que no ha volgut fer ja que aquesta equidistància li podria donar punts davant una  nova convocatòria electoral.

I per l’altra una CDC que malgrat perdre força elecció rere elecció s’agafa al tòtem d’Artur Mas. 

Sabem que la jugada perfecte per a tots era uns acords mínimament acceptables per a les dues parts amb un president de consens  donant-li  un paper rellevant a la figura d’Artur Mas en el govern per tal de preservar el suport social d’aquelles capes de la societat inscrites en l’entorn convergent.

Dir que la CUP no volgués en Artur Mas com a president no era per una mania particular a aquesta persona sinó perquè creia que la seva figura no era la ideal com el candidat per aconseguir fer eixamplar la base social a la causa republicana catalana  Eixamplament que tothom reconeix que és absolutament necessari.

En lloc d’això ha estat un acord molt per sota del que proposava la CUP i on la figura d’Artur Mas ha estat innegociable.

Fruit d’això han aconseguit visualitzar mediàticament a la CUP  com a l’única responsable  d’una hipotètica aturada del procés.

I com a efecte col.lateral tensionar a la CUP on no ha sabut treure’s de sobre d’una forma prou intel·ligent aquesta pressió aconseguint que els contrincants polítics erosionessin un projecte polític de transformació social rupturista i de futur.

A partir d’aquí el  resultat de la votació de l'assemblea d’aquest diumenge posarà a la CUP com els dolents de la pel·lícula on seran els que no han complert amb una promesa electoral o aquells que no han complert que  no posarien fre al camí cap a la República Catalana.

En qualsevol cas i davant aquest atzucac estem amb allò del “guatemala” o el guatepeor”. Guatemala  és investir un president que no eixampla la base social amb un acord bastant deficitari i per l’altre “guatepeor” trobar-nos en unes noves eleccions en un resultat incert  tornant amb una lògica autonomista i on ningú ens garanteix que el projecte republicà català sumi més adhesions.

En qualsevol cas els resultats  de les eleccions espanyoles han donat un resultat que podria reafirmar que l’eixamplament a la causa republicana catalana és possible.

Gran part del votants de la òrbita d’Iniciativa-Podem-En comú el que reclamen és un canvi de paradigma social i que molts d'ells  l’àmbit territorial no ha de ser un destorb. Una transformació social que veient els resultats de les espanyoles això no serà possible a nivell de l’Estat Espanyol.

Aquesta conclusió la precipitaria un acord Junts pel Si-CUP on faria moure peça a l’estat en la línia d’un pacte per anar a un govern de  “salvación nacional” de PP-PSOE-Ciudadanos per a salvaguardar la integritat del Reino d’Espanya i així fer que res no canvïi.

Aquí es demostraria que el  canvi social no és factible per la via espanyola autodeterminista de Podemos  i l’única possible és a través de la creació de la República Catalana.

En qualsevol cas un vot afirmatiu per aquest diumenge seria un vot estratègic i amb la pinça al nas ja que entenc que l’acord no ha estat resultat d’un “win” “win” sinó d’un “ho agafes o ho deixes”.