1992, memòria antídot

1992, memòria antídot

Publicat 06 de abril de 2012

Teníem a penes 17 anys i sortíem cofois, a les portes d'unes vacances sempre anhelades, dels barracons del 3r de BUP. Estiu 1992. Vila de Gràcia. Països Catalans. De sobte, com estroncant-ho tot, van irrompre remors d'encaputxats oficials i veïns detinguts al barri, engolits en una negra nit que érem incapaços de desxifrar. Coral i estiu romput, no enteníem gairebé res. D'unes nits, totes les pors i remors insondables que al cap de 120 hores inacabables referien cops, hematomes, bosses de plàstic asfixiants, simulacres d'execucions i ordres d'empresonament. I encara més detencions.

De cop, l'estiu del '92 va ser olímpicament policial i es va tocar de tricornis, tacant-se del tot amb Federico Garcia Lorca: "tienen, por eso no lloran, / de plomo las calaveras / con el alma de charol / vienen por la carretera". Allà, en aquella cruïlla de desconcert juvenil i punt de noretorn col·lectiu enmig d'un pati d'institut, vam descobrir de cop el país que no érem, la història silenciada amagada i la memòria negada d'on veníem. La crueltat del moll de l'ós de l'estat. Convivint amb la (ir)realitat i la violència institucional, vam desvetllar-nos, xarop de canya, a través d'obligades lliçons accelerades, quasi inassumibles, sobre estats policíacs, ràzzies i inquisicions modernes.

Clar. L'estiu del 1992 ja no va poder ser un estiu normal. Alcalá Meco, Audiència Nacional, tortura o impunitat es van incorporar de sobte al nostre vocabulari i la nostra quotidianeitat. Impunitat promptement certificada, aquell mateix octubre, a la caserna de la Travessera de Gràcia, quan condecoraven els agents de la Guàrdia Civil que van participar a l'operatiu. D'aleshores ençà, la impunitat ha perdurat, però no pas l'oblit, malgrat el tel de silenci que la planificació política de l'amnèsia pretén imposar-nos.

Moltes vegades hi penso. Que va ser en aquella escletxa, en aquella disrupció, on se'ns va trencar i vam desaprendre la falsa normalitat que encara avui es reprodueix quotidianament. Encara avui: quan allò que va passar -que els Jocs Olímpics van arrencar amb la pitjor operació repressiva contra l'independentisme català- es nega encara. I tot i així el temps és un jutge sever i posa cadascú el seu lloc: Roldan va acabar com va acabar -empresonat per lladre i per mentider-, Corcuera va acabar sent jutjat pel cas 'Fons Reservats' d'Interior, Narcís Serra va dimitir per les escoltes il·legals del CESID i Vera va ser condemnat i indultat pels GAL. Ells comandaven aquell operatiu repressiu.

Per contra i malgrat tot, d'aquell horror -negat, silenciat, banalitzat- vam aprendre noms i mots. Sediments de dignitat que encara avui ens acompanyen i ens han fet créixer per dins i donar-nos per fora: en Joan, en Marcel, en Ramon, per dir només uns pocs. Per ells i per la memòria d'un país matxucat, vaig trigar mil·lèsima de segon en decidir el gest col·lectiu d'aportar quelcom quan vaig saber de la iniciativa de llibertat.cat d'impulsar el documental "Operación Garzón". Va ser ben fàcil. Una aportació mínima, retorn ridícul i incomparable amb tot el que hem rebut d'ells.

No cal dir que la recent campanya de cínic suport al jutge Baltasar Garzón, revestida de fals progressisme i reconvertint-lo en màrtir de la causa de la memòria, em va desanimar i alhora animar encara més a posar un granet de sorra en aquest projecte imprescindible. La impostura cal desmuntar-la sempre. I els independentistes catalans torturats el 1992 van ser els primers en fer-ho, en desballestar el mite Garzón, després d'una llarga lluita que el 2004 va rebre fruits al Tribunal Europeu de Drets Humans. Allà on es va condemnar el sistèmic esbiaix garzonita de 'mirar a una altra banda'.

Síntesi i constant històrica -a l'Amèrica Llatina, a Guantànamo o a les casernes de la Guàrdia Civil-, el botxí mai suporta la mirada del torturat, del colpejat, de l'humiliat. I la veu inexpugnable d'aquells que el van patir espera sempre el moment per fer caure el teatre del cartró-pedra de la història oficial. Sempre som temps al temps i el moment està arribant. Ho escrigué Walter Benjamin: només la memòria rescabala.

Motiu pel qual concorre una darrera reflexió i una responsabilitat compartida i col·lectiva. La més fonamental de les solidaritats va activar-se aleshores amb les víctimes negades del terrorisme d'Estat. Solidaritat que es reactiva avui, a través d'aquest projecte, per alenar una complicitat inclaudicable: el suport a les persones que mai tenen el dret a no creure's allò que 'mai passa'. Perquè allò que 'mai passa' els va passar a ells.

I, sí, clar, és ben cert. Aleshores només teníem 17 anys i cursàvem batxillerat a les palpentes. Però és avui, ara i aquí i 20 anys després, quan entenem per fi que la memòria documental -també audiovisual- és l’única que és capaç de deixar oberts els expedients que el poder vol tancar com si no hagués passat res. La nostra memòria. L'únic antídot contra la tortura de tots els temps.

David Fernández, periodista

OBSESSIÓ DE FER DESAPARÈIXER TOTA REFERÈNCIA ALS PAÏSOS CATALANS

El passat 24 de novembre Sant Cebrià de Vallalta va decidir adherir-se a l’associació de municipis per la independència. Fet que trobem de vital importància tenint en compte la idiosincràsia del poble.

Quan la CUP vàrem presentar la moció,  la veritat és que no les teníem totes atès que. encara que els partits  d’obediència nacional som la majoria. els equilibris i les peculiaritats cebrianenques podrien fer dubtar d’un resultat positiu.

Per un cantó un quatripartit amb un poti-poti ideològic i  per un altre cantó un CIU que no sempre ha votat en clau nacional.

En aquesta  ocasió CIU si va fer la feina i va votar a l’igual que ho van fer els seus homòlegs en la immensa majoria de municipis on s’ha presentat la moció.

Per l’altre banda un PSC que, com era d’esperar, va posar masses impediments  com demanar substituir el concepte independència pel dret a decidir, cosa que evidentment no podia ser atès que l’associació ja té un nom i una finalitat que evidentment no seria canviat per la decisió d’un poble .

El més sorprenent va ser la posició d’ICV. Aquest grup va demanar la desaparició de  tota referència al concepte de Països Catalans si volíem el seu vot afirmatiu. Com també en aquest cas i com a mostra de “solidaritat” amb la resta de companys de govern ERC també demanava idèntic requeriment.

Podem arribar entendre que hi hagi organitzacions i persones més sensibles pel que fa a la territorialitat i la solidaritat amb la gent que estan  lluitant  per la llengua i el territori més enllà de l’Ebre i Portbou . gent com Escola Valenciana, com Acció Cultural del País Valencià, els Casals Jaume I, l’Obra balear, Aire Nou  etzètera,  en definitiva persones i entitats que lluiten per allò mateix que estem lluitant des del Principat i que a més no reben cap suport institucional, ens el contrari.

Però el que no  puc entendre és  que una organització com ERC renunciï a uns dels seus principis estatutaris com la territorialitat per una malentesa “solidaritat” entre partits que comparteixen les funcions de govern. La pregunta seria això sempre serà així o és circumstancial? . En qualsevol cas espero que en el futur ERC defensi els seus postulats amb fermesa independentment dels seus companys de viatge.

Altre cas ja va ser els “independents” de Tots per Sant Cebrià. Una agrupació d’electors amb persones de diferents ideologies, fins i tot independentistes,  que pretesament  només es van presentar a unes eleccions municipals per afers de caire local però en la pràctica han estat els més  bel·ligerants  contra tot allò que olora a independentisme fent el paper d’un partit popular en versió cebrianenca.

Una barreja de bel·ligerància  i ignorància arribant a extrems com qüestionar la unitat de la llengua o acusar els independentistes de pancatalanisme. Un discurs que perfectament seria assumible pel blaverisme valencià o el PP,  Obviant que l'opció política per la independència respecte el dret a decidir dels diferents territoris de forma democràtica, al contrari, del que asenyala la constitució espanyola que “garanteix” la “unidad de la patria” i si fos el cas per les armes o que prohibeix la federació entre Comunitats.

En definitiva una satisfacció pel resultat de la moció però amb un regust agredolç tant per unes exigències fora de lloc  d’uns i la intransigència dels altres.

salut!

Podem fer les coses millor? Segur, però això val per a tothom

El passat juliol es va celebrar el primer ple ordinari d’aquesta legislatura on la CUP estrenava la seva presència.

Davant les notícies que han aparegut per part d’un del grups de govern, la CUP ha decidit no entrar en cap polèmica i contrarèplica atès que això no aportaria res en positiu.

Malgrat això i a títol personal si que m’agradaria fer unes puntualitzacions.

El nostre grup i, jo personalment com a regidor, estem en una fase d’aprenentatge i adaptació pel que fa a les tasques que hem de portar a terme durant aquesta legislatura, en aquest cas com a grup municipal fora del l’equip de govern. 

Adaptació que també hauran de fer aquells que abans estaven a l’oposició i ara governen, aquells que abans només eren empresaris i ara es dediquen a la  política,  o els que abans governaven i ara no.

Personalment puc arribar a entendre que aquells que abans tenien una postura de radicalitat política sobre el paper,  en el moment que es governa aquesta radicalitat l'hagin de  matisar o moderar  tant per un sentit “d’estat” com també per mantenir els equilibris ideològics en un equip de govern tant divers.

Tot això es pot arrribar entendre. El que no és de rebut és que per justificar una posició política es falti  a la veritat o encara pitjor, s’ excusi en unes dades del tot enganyoses.

Primer de tot en la  moció que proposàvem col·locar l’estelada els dies 10 i 11 de setembre a l’Ajuntament mai vàrem demanar que onegés la senyera estelada en lloc de la senyera oficial tal i com afirma E-ICV.

Textualment deia la moció  penjar l’estelada en un lloc visible de la façana de l'Ajuntament, i ara afegeixo,  a l’igual que es penja  el 28 de juny la bandera de l’arc iris que simbolitza els drets de gais i lesbianes. 

Vull entendre que ha estat un error  d’apreciació,  atès que si no és així, és d’un baix perfil polític no propi de la concepció que tenia d’una formació amb una base ideològica sòlida, especialment, el seu líder a Sant Cebrià, persona bregada en la política i que entenc no li cal d’aquestes maniobres matusseres per justificar una decisió política.

Pel que fa a l’afirmació que la CUP volia penjar el símbol del seu partit és d’un desconeixement flagrant pel que fa a la història política del nostre país.

(Cal a dir que fa tres anys l’estelada ja va ser penjada quan es complia el centenari.  És evident,  que  alguns dels que  ho van acceptar  al seu dia ho van fer des d'un punt de vista purament folklorista)

Per començar, l’estelada té més de 100 anys d’història. Quan encara cap dels partits que actualment tenen representació en els nostres municipis ni existien. Aquesta bandera va ser creada per catalans inspirant-se amb la bandera cubana, un poble que anys abans va aconseguir deslligar-se de la corona espanyola.

Històricament molts partits i organitzacions socials han utilitzat l’estelada com un dels símbols d’aquells que creiem que el nostre país ha de tenir un tracte de tu a tu amb la resta de pobles del món promovent la solidaritat i la fraternitat entre ells però des de la sobirania política.

Com també la senyera quadribarrada  ha estat utilitzada per organitzacions polítiques de tot tipus. Actualment des del PSC, ICV, CIU  i el propi PP i (joventuts de CIU a part) i per tant des de posicions, autonomistes, federalistes o clarament centralistes.

En definitiva,  la qüestió no és si es vol penjar una bandera o no, aquest no és el debat  real. El problema de fons és que des de posicions pretesament progressistes  no  costi  reivindicar  la llibertat de diferents pobles del món, sent proporcionalment més contundent la reinvindicació com més lluny siguin de casa nostra, o  voler donar una imatge liberal i progressista  reivindicant els drets d’un determinat col·lectiu  històricament maltractat.


Perquè costa tant que cert catalanisme polític no fa el pas, i que allò que desitja per la resta de pobles del món, no ho fa pel seu propi poble amb tota naturalitat?  quan a més,  els fets  demostren cada dia  que institucions polítiques i judicials  espanyoles  no respecten les decisions que democràticament el nostre poble decideix.

Tornant al debat del símbols, la senyera encara que evidentment té tot el meu respecte, actualment no té la força reivindicativa que va tenir en temps de l’Assemblea de Catalunya atès que ha estat absorbida pel sistema fins i tot per aquells que no accepten decisions democràtiques i utilitzen els tribunals per mimbar el nostre dret a autogovernar-nos.

Per tant, és evident que  l’estelada és avui en dia un símbol de lluita  a l’igual va ser l’estelada  cubana en front la corona espanyola a finals del segle XIX.

Una prova va ser la munió d’estelades a la gran manifestació contra la retallada de l’Estatut  i que clarament va esdevenir un crit d'independència com la única sortida digne del nostre poble.

En definitiva, segur que tots podem  aprendre i fer les coses millor però aquesta afirmació encara té més sentit en formacions i persones amb un llarg historial polític i que haurien de tenir el bagatge suficient per no utilitzar estratagemes polítiques "poc acurades" per a justificar una determinada posició.

Salut i llibertat

PERQUÈ NO ES PRESENTA UN PP DEL POBLE?

Sense voler entrar en polèmiques o si. Perquè no es presenta un PP de veritat a Sant Cebrià? I em refereixo de veritat ja que el PP que ha presentat candidatura  a St. Cebrià és feta bàsicament des de Barcelona.

Crec que és una llàstima que no hagi gent del poble que no tingui prou valentia per a presentar-se com a PP. 

Però és evident que això té una explicació. La marca PP a Sant Cebrià no vendria prou per fer un producte vendible i atractiu,  tant per aconseguir adeptes a la distància curta, llista electoral, com a la llarga, votants.

Per tant,  calia buscar fòrmules imaginatives per vendre la moto.  És evident que tothom pot tenir la ideologia que vulgui,  de dretes,  d'esquerres,  espanyolista, independentista  etc.però cal ser clar. Mentre alguns ens definim clarament en la nostra  franja ideologica altres es mouen en una nebolusa,  i per tant, juguen,  en certa manera,   amb les cartes marcades.

No ens enganyem, tots aquells que volen fer política ho fan amb una ideologia al darrera sigui quina sigui independentment si hi ha un aparell d'un gran partit al darrera o no.

Estic segur que el poble serà prou intel·ligent i sàpiga treure  el gra de la palla.

Salut,

ENTREVISTA A LLIBERTAT.CAT

http://www.llibertat.cat/content/view/12638/1/

CAP AGRESSIÓ AL TERRITORI. CAN MATES NO ES NEGOCIA

La gent de la CUP de Sant Cebrià de Vallalta ens vàrem presentar públicament diumenge 10 d'abril amb una calçotada popular al parc Puigverd que va reunir una setantena de persones. L'acte va servir per donar a conèixer els integrants de la llista electoral, majoritàriament gent jove del poble, que ens hem marcat com a gran fita dinamitzar el municipi. La CUP és el primer cop que ens presentem a les eleccions municipals al poble, i tenim com a objectiu obtenir representació per poder fer sentir la nostra veu davant els reptes que es presenten en els propers anys. Un dels eixos bàsics del programa serà l'oposició al projecte de parc temàtic que es vol fer a la finca de Can Mates perquè suposa una nova agressió al territori. En aquest sentit, la CUP som crítics amb  totes les formacions amb representació al consistori CIU,PSC-PSOE i ERC que hi estan a favor, inclosa ICV, que en l’anterior projecte va fer una oposició aferrissada i que actualment està disposada a negociar. La gent de la CUP creiem que no hi ha res a negociar i és en aquest sentit que ja hem engegat una  primera acció penjant  una pancarta en contra del projecte.

Paral·lelament  donarem suport a aquelles  entitats que vagin en la mateixa línia  per tal de conscienciar a la ciutadania  de l'amenaça que suposa aquest nou projecte especulatiu. En els propers dies, els membres de la CUP presentarem un decàleg de propostes que abracen diferents àmbits.

 

Nou candidatures de la CUP es presenten al Maresme

9 Candidatures de la CUP es presenten al Maresme